Llorenç Valverde - Weblog
Llorenç Valverde

23.6.04

Humans i animals

Sintaxi i tecnologia: això és el que separa els humans dels animals

Amb aquesta contundent i lapidària frase comença Rodney A. Brooks el seu llibre «Flesh and Machines» (una cosa com ara: «Carn i màquines»), amb el subtítol «How Robots Will Change Us». Afegeix que totes les espècies animals tenen la capacitat per associar sorolls del seu entorn a significats concrets, com el reptar d'una serp. Ara bé, que un animal pugui dir a un altre una cosa com ara: «Te'n recordes de la serp que varem veure ahir?», requereix dominar la sintaxi. Tanmateix, no està gens clar que, avui per avui, aquesta distinció sigui aplicable a tots els humans.

Magnífica aquesta secció de «First Chapters» de llibres que hi ha a la web del New York Times. Cal registrar-se per accedir-hi, però és gratuïta. I, si teniu manies amb això de deixar les vostres dades per aquí i per allà, sempre vos podeu inventar una identitat electrònica, o no?

Sense notícies d'Orkut. No em ve gaire de nou.



     23:20 - [ enllaç ]



21.6.04

Enviat ahir a la gent d'Orkut

Ahir mateix els d'Orkut -una espècie de xarxa social a través d'Internet- es van despenjar amb una gran novetat: els creadors/moderadors d'alguna comunitat -jo ho som de la que té per nom «Abonats a GESA»- podíem triar l'idioma vehicular per a la comunitat. Naturalment hi vaig anar escapat per posar-hi «català», però abans va arribar un missatge de la Laia que avisava que els molt ignorants havien posat entre els idiomes, les opcions «Balear» i «Valencia». Vaig enviar aquest missatge al servei d'avaries, ja que crec que efectivament, mentre no treguin aquestes opcions, something is broken.

Issue:
Something is Broken

Subject:
Balear and Valencia are _not_ languages by themselves. Catala is the official name of all that languages

Can you imagine anybody including "texan", "californian" or similar as language options in Orkut? The same applies to either Balear or Valencia. And all scientific authorities in the topic only accept Catala as the name for our common language. These options -allowed in the language settings of Orkut- are insulting for us and shows to the whole world your ignorance about this matter. So, please, follow the scientific criteria and do no collaborate with those that attempt against our language and, therefore, against our dignity.

Prof. Dr. Llorenç Valverde
Full Professor
Universitat de les Illes Balears

També he enviat el missatge a d'altra gent. No he estat ni l'únic ni el primer. Encara no tinc resposta.

     19:47 - [ enllaç ]



20.6.04

La vida en el mòbil

El proper número (corresponent als mesos de juliol i agost 2004) de la revista Technology Review del MIT, publicarà un extens reportatge sobre el llançament al Japó -també previst per a aquest estiu per part de DoCoMo- d'un nou tipus de mòbil que, a més de les prestacions habituals d'avui en dia -àdhuc fer trucades- incorpora un nou xip que permet fer pagaments arreu: botigues i transports públics, entre d'altres; servir d'identificació per al seu propietari; obrir portes; fer de comandament a distància de tota classe d'aparells, i més coses. Dit altrament, a més de fer de telèfon, d'agenda, de màquina de retratar, de navegador d'Internet, de gestor de correu electrònic i de missatges curts, aquests mòbils també faran de targes de dèbit, de carnet d'identitat i de comandament a distància: tot en u. Paga la pena llegir aquest reportatge, sobre tot, si un hom té en compta que això no deixa de ser una extensió d'allò que en diuen i-mode, una cosa, que no sé si és cosa, que comercialitza per aquí la inefable Telefonica, per la qual cosa, cal suposar que si per allà va bé, la tendrem aviat per aquí, això sí, en versió espanyola, amb tot el que això darrer vol dir.

     22:31 - [ enllaç ]



17.6.04

La totpoderosa enginyeria genètica

Dels animalets com el de la imatge de l'esquerra, els anglesos en diuen vole (de volemouse). Sembla que són com uns ratolins de fora vila (de camp), però no ho sé segur i, en qualsevol cas, no és gaire important als efectes d'aquest apunt. El que si és rellevant és que hi ha dues espècies molt properes d'aquests animals amb una diferència bàsica en els seus hàbits socials: un és sexualment promiscu i l'altre és monògam. Resulta que, segons aquesta notícia, uns investigadors han identificat quin és el gen portador d'aquesta diferència. Sembla que el que han fet ha estat modificar aquest gen dels promiscus i fer-lo més semblant al dels monògams. El resultat ha estat fulminant: els promiscus han deixat de ser-ho, per convertir-se en xotets de corda. La qual cosa, i atès que també són mamífers, obre una suggeridora via d'investigació per a resoldre alguns problemes ancestrals, els quals, sigui dit de passada, i segons aquesta notícia més antiga, són inherents a la natura humana, la qual cosa voldria dir, pel seu torn, que els experiments d'ara són contra natura. En qualsevol cas, no deixa de ser ben significativa l'orientació dels experiments, ja que només han modificat els gens del promiscus per fer-los monògams, i no a l'inrevés.

Per la seva banda, la imatge de la dreta reprodueix una notícia que va publicar el diari «El País» el diumenge 15 d'octubre de 1995. De fet, és molt més espectacular el titular que la notícia ella mateixa, i que ja apuntava -el titular, vull dir- importants aplicacions de la incipient enginyeria genètica. He guardat aquest retall durant prop de nou anys i l'he esmentat sovint. Però pagava la pena fer-ho per a poder-lo mostrar ara. (Si voleu llegir els detalls, podeu fer clic sobre la imatge i toca sortir-ne una de de més gran)

     22:38 - [ enllaç ]



14.6.04

Les becaines de Babbage

Charles Babbage va ser un matemàtic que va viure entre 1791 i 1891, i és considerat com la primera persona que va tenir la idea del que acabarien essent els ordinadors programables, tot seguint una llarga estela de precursors que es remunta a Ramon Llull i que passaria per Leibniz i Pascal, entre d'altres. Segons explica el mateix Babbage en el seu llibre «Passages from the Life of a Philosopher», publicat per primera vegada l'any 1864, la cosa li venia de per aquí:

Un horabaixa estava assegut en una de les sales de l'Analytical Society de Cambridge, tot fent capades cap endavant, com a becaines, sobre unes taules de logaritmes que estaven obertes per allà damunt. Un altre membre va entrar a la sala i creient-me mig adormissat, en va demanar «Bé, Babbage, en què estàs somiant?» I jo -mentre assenyalava les taules de logaritmes- vaig contestar, «Estava pensant que totes aquestes taules podries ser calculades amb màquines»

Això passava el 1812 o 1813. El 14 de juny de 1822, avui fa anys, Babbage va presentar a la mateixa Analytical Society el model de la màquina de diferències, és a dir la màquina que hauria d'haver aconseguit fer les taules de navegació sense els errors introduits pels calculistes humans. Babbage va aconseguir finançament per fer el seu model, el qual no va arribar a acabar mai. Sempre havien imputat aquest fracàs a la pobres capacitats de Babbage com a gestor; a que la tecnologia del seu temps no ho permetia i també, que ja tenia el cap a la seva màquina següent, és a dir la màquina analítica o Analytical Engine. Tanmateix el enginyers del Museu de la Ciència de Londres varen demostrar, el 1991, que la tecnologia de l'època de Babbage sí era escaient per fer la seva màquina, i ho van demostrat tot construint-ne una que funciona. A la foto (és clar que feta meva, el 1998) hi ha la part de la màquina que el mecànic de Babbage va arribar a construir i que és una mostra fefaent de la més fina enginyeria mecànica de l'època.

Tanmateix no seria just oblidar la important contribució de l'astrònom reial, Sir George Biddell Airy, al fracàs del projecte de Babbage. Airy representava els interessos de tots aquells que feien taules de navegació i si qualsevol de les màquines hagués arribat a funcionar, haurien fet prop a quedar-se sense feina i sense empriu. Tot això sense comptar amb una profunda enemistat personal. Circumstàncies totes elles que es varen aliar per retardar un segle l'arribada dels ordinadors programables.




     23:04 - [ enllaç ]



13.6.04

Transgènics i Microsoft

Amb aquest títol, l'Avui del passat dia 30 de maig publicava aquesta interessant reflexió de Pere Pons:

«Els laboratoris que comercialitzen llavors transgèniques actuen de la mateixa manera que la famosa companyia de programari: agafen unes llavors (aplicacions i funcionalitats de programes) que pertanyien a tothom -els llauradors del món-, hi afegeixen gens inútils i fan creure que fan alguna cosa de profit (ajuda de Windows); els productes resultants contenen dosis més altes de pesticides i porqueries (com el registre de Windows). Les llavors són híbrides o no fèrtils, i has de tornar a comprar-les la temporada següent a la mateixa companyia (les llicències de programari, cada dos anys). Els conreus transgènics no s'adapten al medi natural, com ho fan les llavors tradicionals, sinó que l'aniquilen (Microsoft margina les cultures minoritàries, no tradueix o dificulta la traducció de programari, per exemple al català).
Si no vols que controlin més encara el món: evita els transgènics i evita Microsoft».


Ho podia haver dit amb música, amb lletres que fessin pampallugues, amb negretes, amb lletra de cos més gran, etcètera, etcètera ... Però el que és ben segur és que no ho podia haver dit més clar. I per això la cita literal. I tant!

La imatge està agafada d'aquí on fa d'il·lustració d'un article que critica la decisió del govern de Lula d'autoritzar el cultiu de soja transgènica. Deu ser allò que una mà renta (o embruta) l'altra, ja que és ben sabuda la posició del govern brasiler favororable al programari lliure.

     10:05 - [ enllaç ]



11.6.04

Graham, una altra vegada

En el seu llibre «Hackers and Painters», diu Paul Graham que:

Quan algú és fluix en matemàtiques, ho acostuma a saber perquè treu notes dolentes en els exàmens. Però quan algú és fluix en obertura de ment (open-mindness), no ho sap. De fet, aquestes persones tendeixen a creure tot el contrari.

Una frase certament lapidària, una veritat de la qual no te'n adones fins que algú t'ho diu amb la simplicitat i contundència de Graham.

De tota manera, i per una d'aquelles casualitats, avui he llegit una ressenya d'un altre llibre que acaba amb aquesta frase, no menys contundent:

En conclusió, es tracta d'un llibre que ofereix una concepció del món sense censura, del qual crec que es poden destacar quatre trets característics: lluita pels ideals, lluita per la conservació i ampliació de la cultura, lluita per obrir la ment als joves i als no tan joves per fer veure les coses que ens envolten i, perquè no dir-ho, lluita contra Microxof.

No donaré cap pista ni sobre el llibre ni sobre l'autor de la ressenya, llevat de dir que es tractava d'un treball acadèmic. Això sí, crec que l'autor del llibre en qüestió tendria motius més que suficients per sentir-se força afalagat per un comentari com aquest. ;-)))

     01:41 - [ enllaç ]



9.6.04

Érem més joves (i més ingenus ...)
L'any 1997 vam fer la segona (i, per ara, la darrera) edició del curs d'estiu «Tendències en la societat de les tecnologies de la Informació». A la primera edició havia vengut en John Perry Barlow i ens va ben alliçonar, de tal manera que, per al cartell de la segona vaig proposar aquesta espècie de sil·logisme (i d'aquí la ingenuïtat):

si ho pots escoltar, ho pots digitalitzar ...
si ho pots veure, ho pots digitalitzar ...
si ho pots pensar, ho pots digitalitzar ...
si ho pots digitalitzar, ho pots posar a Internet ...
si ho pots posar a Internet, persones de tot el món ho poden escoltar, veure i compartir.


En Jaume Falconer el va dissenyar.

De moment, aquest és l'únic record tangible que queda d'aquests cursos. Com que tenc els textos d'algunes de les conferències, potser seria una bona idea publicar-les aquí mateix. Avui per avui, el programa d'aquesta edició encara el podeu trobar aquí, podeu comprovar que Barlow no va ser l'únic conferenciant il·lustre que hi va participar, entre d'altres hi trobareu, a més, en Jordi Adell, en Joan Majó, en Vicent Partal i en Jordi Vendrell, per esmentar-ne alguns. Tornar a visitar aquesta plana m'ha fet recordar que el títol de la xerrada que va fer en Vendrell, era «Internet i/o la vida». Coses que passen.

P.S.: Fa alguns dies que en Benjamí em va demanar -no sé per a qué- la frase exacta i completa del cartell. Això el fa responsable de tota aquesta vena nostàlgica.

     23:56 - [ enllaç ]



8.6.04

Lectura estimulada versus lectura estimulant

Per una vegada mai, i sense que serveixi de precedent, la imatge que acompanya aquest apunt no es correspon a cap versió del Tux, la mascota del GNU/Linux, ja que es tracta del logo de Penguin Books un conegut grup editorial britànic. Aquests dies ha estat notícia una «original» campanya de promoció de la lectura entre el públic masculí anglés, que vendria a consistir, si fa no fa, en seleccionar un llibre cada mes i deixar anar una model «sexy» que vagi demanant als homes que trobi pel carrer quin llibre llegeixen, si poden provar que estan llegint el llibre del mes, aleshores poden optar a guanyar un premi de devers 1500 euros. D'aquesta manera l'editorial espera, a més, combatre la competència de l'Eurocopa, així com retallar la diferència de percentatge de compradors de llibres entre el públic femení -que ara és molt més elevat- i el masculí. Tot això sense oblidar que la campanya explicita una enquesta segons la qual, el 85 per cent de les dones interrogades, creuen que parlar de lectures favorites afavoreix més l'aproximació inicial dels homes. Per la seva banda, més del 50 per cent d'aquests creuen que el més efectiu és impressionar-les.

Tanmateix els anglesos no són els únics que han optat per tècniques publicitàries descaradament sexistes. Sembla que la campanya per a les europees del partit lliberal hongarès té el seu bassó en una model que promet fer un strip-tease a la tele si els hongaresos voten aquest partit. On deu haver anat a parar allò del «políticament correcte»?

     23:09 - [ enllaç ]



7.6.04

La història dels ginys tecnològics també l'escriuen els guanyadors

S'acaba de fer públic que la Sony ha arribat a un acord extrajudicial amb Andreas Pavel, mitjançant el qual aquest inventor alemany rebrà un caramull gran d'euros per desistir de la demanda judicial, que ja dura més de vint-i-cinc anys, sobre la paternitat del walkman. Andreas Pavel va patentar, l'any 1977, l'anomenat «Stereobelt», el cinturó estereofònic, un aparell essencialment igual -en les seves funcionalitats- als walkman, que la Sony començaria a fabricar i vendre -amb l'èxit conegut per tothom- dos anys després. Sony ja havia pagat drets a Pavel per alguns detalls de la seva patent, però no li volia reconèixer la paternitat de tot l'invent.

Fet i fet, Akio Morita, el president aleshores de la Sony, sempre s'havia ventat d'haver estat l'impulsor -i fins i tot el pare pautatiu- de l'invent, ja que era el giny ideal per donar satisfacció simultània a les seves dues aficions principals: escoltar música clàssica i jugar a golf. Segurament per això, la Sony va fer passar un autèntic calvari a l'inventor alemany i no ha estat fins ara, cinc anys després de la mort de Morita, que ha donat el seu braç a tòrcer i amb aquest acord ha vengut a reconèixer, per la via dels fets, la paternitat de l'invent a Pavel, el qual -sigui dit de passada- no va fracassar en els intents de comercialització el seu «Stereobelt». Tanmateix, alguns tribunals havien fallat en contra de Pavel a partir de la consideració que la seva patent corresponia a tecnologies que ja existien amb anterioritat, una raó que no aniria gens malament que recordassin els jutges que han d'estudiar el cas de la patent del doble clic de Microsoft.

O sigui que cal afegir la parella Morita-Pavel, a les parelles Bell-Meucci i Mauchly-Atanasoff, protagonistes també d'històries similars: la segona respecte de la invenció del telèfon i la darrera respecte de la invenció de l'ordinador electrònic, tal i com ja esmentava el passat febrer en aquest apunt. Doncs això, la història dels ginys tecnològics també l'escriuen els guanyadors la qual cosa fa que, de tant en tant, sigui necessari fer algunes rectificacions essencials. Al menys aquesta vegada el perdedor haurà estat a temps de gaudir d'aquesta rectificació, encara que no sé si, a la llarga, n'acabarem tips d'en Pavel qui ha dit que ara atacarà Apple pel seu Ipod, el continuador naturals del walkman. Precisament la foto correspòn a un homenatge que va fer Jobs, un dels fundadors d'Apple, a Morita, poc después del traspàs d'aquest darrer. Per ventura ens hauria convengut més que la Sony no hagués desistit del plet. I és que, al capdevall l'únic que està ben clar és que hom no es pot refiar mai de les multinacionals.

N.B.: Aquest apunt és un primer esborrany del meu article del Diari de Balears d'aquesta setmana. Surt el dimecres.

     22:06 - [ enllaç ]



6.6.04

Fins i tot els ànecs
En el seu llibre Patrimoni Natural, entre moltes d'altres coses ben interessants, Jesús Tusón sosté que la diversitat lingüística és una conseqüència intrínseca de la capacitat de generació de noves paraules per a denotar noves coses. Diu també que, més enllà de les diferències associades a la diversitat geogràfica -i.e. la necessitat d'anomenar coses diferents- també hi ha diferències temporals, de tal manera que dos parlants de la mateixa llengua situats en el mateix indret geogràfic, amb una separació temporal de 300 anys segurament tendrien moltes dificultats per entendre's entre ells.

Avui he sabut que uns investigadors britànics han descobert que la diversitat geogràfica també és present en els «cuacs» dels ànecs, ja que han comprovat que hi ha diferències significatives entre els sons que emeten els ànecs de Londres i els que emeten els de la part forana. Unes diferències que primer semblaven reduir-se al volum habitual d'emissió d'aquest sons, però que aquests investigadors diuen haver comprovat que també hi són en l'accent «regional», canvis que anirien en la mateixa línia de diversitat d'accent dels humans segons la regió on habiten.

De tota manera, com molt bé remarca el professor Tusón a l'entrevista de l'Avui que podeu trobar aquí, cal dir que no s'ha de confondre la diversitat amb la disgregació: «El govern del senyor Matas pretén aplicar unes mesures perverses. La disgregació de la llengua catalana és una operació encaminada a restar-li prestigi i destruir-la».

Per això mateix, per anar contra aquest efecte, vaig acceptar participar a la campanya del Consell de Mallorca, Tenim una llengua per sentir, basada en fotos de primers plans de diversa gent que afirmem: He decidit implicar-me personalment en l'ús del català. Ahir va començar al Diari de Balears, justament amb la meva foto. Com que els anuncis no van a l'edició digital, he posat aquí una còpia de la plana del diari amb l'anunci. Només per als (i a les) més masoquistes ;-)))

     13:10 - [ enllaç ]



3.6.04

Time based hardware button for application launch

Aquest és el pompós títol de la United States Patent n. 6,727,830, atorgada el 27 d'abril d'enguany a Microsoft. Literalment, la descripció de la patent està resumida així:

Un mètode i un sistema són proveïts per a estendre la funcionalitat dels botons de les aplicacions en un dispositiu informàtic de recursos limitats. Funcions alternatives de l'aplicació són activades sobre la base de la llargada de l'interval temporal en el qual el botó de l'aplicació és pressionat. La funció per defecte per a activar una aplicació és pressionar el botó per un curt, i.e. normal, període de temps. Una funció alternativa de l'aplicació és activada si el botó és pressionat per un període llarg (e.g. al menys un segon) de temps. Encara una altra funció pot ser activada si el botó de l'aplicació és pressionat múltiples vegades en un període curt de temps, e.g., el doble clic.

Dit altrament, desprès de dos anys d'haver fet la sol·licitud, Microsoft ha aconseguit que li sigui atorgada la invenció -i els drets consegüents- del doble clic. Brillant demostració de què, a qui i com serveix l'actual sistema de patents. Tenc milers d'idees -similars a la del doble clic- patentables, però no tenc diners per fer les corresponents patents i que valguin per tot el món, com té Microsoft. Em deman si això haurà tengut res a veure amb les raons que deuen haver empès els membres de la Comissió Europea a fer enrere els acords del Parlament Europeu i legalitzar les patents de programari. Fet i fet, tot el sistema de patents cal ser revisat en profunditat: concebut en els seus orígens per a protegir la innovació, de cada dia que passa queda més clar que l'actual sistema de patents acull perversions que van en contra de qualsevol casta d'innovació que no sigui feta per les grans corporacions.

     22:01 - [ enllaç ]



2.6.04

Em creuríeu si ...

Get Smart és el títol d'una sèrie de televisió -coneguda per aquí amb el nom Superagent 86- que ha esdevingut un referent, emprat una vegada i una altra per parlar d'espies de debò, és a dir, dels empleats de les agències governamentals d'informació, normalment descrites per tres lletres: CIA, NSA, FBI, KGB. Creada i escrita per Mel Brooks i Buck Henry, va ser emesa per primera vegada entre els anys 1965 i 1970, té molts elements de paròdia de les primeres pel·lícules de James Bond, aleshores acabades d'estrenar amb molt d'èxit. Un dels gags més característics de la sèrie consistia en una espècie de mercadeig que intentava el protagonista de la sèrie en situacions compromeses, així, per exemple una vegada que estava en poder dels enemics, assegurava que els seus companys arribarien abans de cinc minuts i l'amollarien. Els dolents posaven cara d'incredulitat i aleshores en 86 deia «Em creuríeu si vos digues d'aquí a vuit minuts per comptes de cinc?» i així successivament. Com en Bond, en Maxwell Smart tenia al seu abast tota mena d'estrafolaris aparells, entre els quals destacava amb llum pròpia el sabatòfon, l'únic que, amb poques modificacions ha esdevingut un estri quotidià, això sí, sense estar a la sabata de ningú, més aviat a la butxaca de molta de gent en forma de telèfon mòbil. Cap estri d'en Bond va arribar a ser tan real. Per cert, em creuríeu si vos digués que, una vegada vist el sabatòfon a la sèrie, els guionistes varen rebre la visita encuriosida d'uns agents reals de la CIA, preocupats perquè allò se semblava molt a un prototipus que estaven estudiant? Però, em creuríeu si vos digués que el KGB tenia un sistema de transmissió de só camuflat a una sabata?

Avui he tornat a veure esmentada la sèrie del Superagent 86 en una notícia relacionada amb espies reals. aquí, però no és la primera vegada.

     22:31 - [ enllaç ]



all rights unreserved 2003-2004
This page is powered by Blogger. Isn't yours?