Llorenç Valverde - Weblog
Llorenç Valverde

31.5.04

La diversió segons Postman

Neil Postman ja ho va dir en el seu llibre Divertim-nos fins a morir, la nostra és una època caracteritzada per la trivialització de tota mena de discurs: tots han d'estar convenientment edulcorats d'alguna de les manifestacions multimèdia d'avui i han de contenir -i fins i tot començar per- una broma. Tant si es tracta de negocis, de política o acadèmic, els oradors semblen estar obligats a adornar el missatge i adaptar-lo, en la mesura del possible, als gustos dominants d'avui, mediatitzats per les «delícies» televisives. Tot això ve a rotllo perquè avui he sabut que un candidat a senador per Florida ha llogat un humorista professional, antic guionista de programes de televisó d'èxit, per tal que li faci de cap de premsa de la seva campanya electoral. El candidat, de nom Peter Deutsch i sembla que demòcrata, té fama de ser avorrit i amb aquest nou fitxatge espera superar aquesta maledicció i guanyar vots. Tanmateix, no sé si en una primera mostra del que pot donar de sí la lloga, el candidat ja ha declarat que «si més no, els de la meva seran els millors acudits de totes les campanyes».


Tanmateix, i encara que no m'estigui bé dir-ho, no sembla que jo sigui el més indicat per criticar això de la comunicació-espectacle, especialment si hom té en compte que, desprès d'una sessió a la Universitat Oberta de Majors, uns dels assistents em va comparar -i sembla segur que era un elogi- a n'Andreu Buenafuente!

De Postman ja n'havia parlat en aquest bloc, aquí i aquí

     23:17 - [ enllaç ]



28.5.04

Un símbol de l'enginy humà, del geni tecnològic, però també del fracàs social

Aquesta és la descripció que va fer Jim Jones, líder d'una secta religiosa, al seus seguidors mentre els mostrava in situ el magnific Golden Gate Bridge, el pont que és una de les imatges més característiques de San Francisco, fet i fet, hi ha gent que diu que «San Francisco és el Golden Gate», però honestament, jo crec que té moltes més coses. Des de sempre he sentit una especial fascinació per aquesta ciutat, per aquest pont i pel paisatge que l'envolta, una fascinació que va anar pujant d'intensitat a cada una de les múltiples ocasions que he anat a San Francisco, des de la primera, el 1983. La foto està feta la primavera del 1990, i no és de les millors que he fet del Golden Gate, però és la que tenia més a mà.

Avui ha fet 67 anys que Roosvelt, des de Washington, va prémer un botó que donava llum verda a l'inici del tràfic de cotxes a través del Golden Gate, el qual havia estat obert als peatons el dia anterior. La idea de la construcció del pont va ser d'un enginyer, de nom Joseph Strauss, però la seva execució -començada el 1933- va ser possible gràcies a un programa de Roosevelt per alleugerir els efectes de la depressiò del 1929 a través de la creació de llocs de feina en obres públiques. Ben igual que les Catarates del Niàgara és una de les destinacions preferides dels casats de bell nou, el Golden Gate és la preferida dels suicides, fins el punt que és el lloc del món que més suicides ha arreplegat. En mitjana cada dues setmanes algú es suicida llençant-se des del Golden Gate. 1200 persones ho havien aconseguit quan, devers el 1995, varen decidir deixar de comptar-los. Només 26 han aconseguit sobreviure

He estret algunes de les dades d'aquest apunt d'un article Tad Friend publicat a la revista New Yorker el 2003. Aquí el teniu. Per cert, segons diu aquest articulista, Jim Jones, el líder de la secta que va pronunciar les paraules que encapçalen aquest bloc, devuit mesos després d'haver-les dit, va manar els seus seguidors que s'enverinassin. Els diaris deien que 912 es varen suicidar d'aquesta manera, a la Guyana on havien anat a parar.

     22:12 - [ enllaç ]



27.5.04

Rondalla de sa Beneita

Aquest és el títol de l'article de Guillem Frontera en el Diari de Balears, del dia de Sant Jordi d'enguany. En aquest article en Guillem parla de la «senyora màxima responsable d'un important departament amb tasques concretes de govern que és coneguda pels funcionaris del seu departament com sa Beneita» (i.e. «curta d'enteniment» segons l'Alcover-Moll). La tesi de l'articulista va en la direcció de considerar que la pràctica que alguns partits fan d'emprar els càrrecs públics per a resoldre la situació professional d'alguns dels seus militants distingits no deixa de ser una malversació de diners públics. Una queixa que no l'ajudarà -ni a mi tampoc la seva reproducció aquí- a fer amics entre la classe política. Òbviament, en Guillem no dóna noms, la qual cosa sembla haver generat una curiosa competició per veure de qui estava parlant, de tal manera, que d'acord amb algunes fonts -més polissones que fiables- ja hi hauria una classificació provisional de candidates a la nominació, segons el nombre de persones que -a modo de sonda- s'han atrevit a aventurar un nom. Diuen que hi ha un primer lloc destacat i que el segon i tercer també són indiscutibles.

He trobat la imatge del quadre d'Orlando Agudelo-Botero que acompanya aquest apunt aquí.

     19:13 - [ enllaç ]



26.5.04

Criptografia quàntica contra l'Echelon

Diuen aquí i aquí que la Unió Europea dedicarà, durant els propers quatre anys, 13 milions d'euros al desenvolupament d'un sistema segur de comunicacions, basat en la criptografia quàntica. Diuen que volen aconseguir un codi impossible de ser desxifrat per aquells que no tenguin la clau. D'aquesta manera esperen poder fer inútil la xarxa d'espionatge global que té per nom Echelon i que tenen muntada els americans, anglesos, canadencs i neozelandesos. Amb aquest codi es tractaria de passar la mà per la cara als nostres amics tradicionals per la seva xafarderia, els fruits de la qual diuen que han estat emprats en contra dels europeus en algun negoci. Tanmateix, no crec ni que la xarxa Echelon sigui tan útil com esperaven els seus creadors, ni que es pugui arribar a fer un codi absolutament impenetrable, però si mentre tant es distreuen amb això no faran coses pitjors. Això de l'Echelon, en qualsevol cas, no deixa de ser un escàndol modern i resulta incomprensible la indiferència amb la qual es rebuda qualsevol informació sobre la seva existència.

És un bon dia per recordar això, tot just quan avui mateix s'acaba de fer públic l'informe anual d'Amnistia Internacional en el qual es posa de manifest que als Estats Units -i arreu, arreu- hi ha hagut un escandalós retrocés en el respecte als drets humans en nom de la seguretat, i.e. de la lluita antiterrorista. Sembla que han oblidat -si és que ho han arribat a entendre mai- que, segons va afirmar Benjamin Franklin, aquells que estan disposats a sacrificar llibertats essencials en nom d'una seguretat temporal, no mereixen gaudir ni d'una ni de l'altra.

     17:21 - [ enllaç ]



24.5.04

Pecats informàtics

Diu La Vanguardia d'avui que 40 teòlegs reunits a 120 kilòmetres de Roma han dictaminat que baixar arxius de les xarxes P2P, piratejar programes informàtics, crear virus i dir mentides per correu electrònic són pecats. La gravetat d'aquests pecats depèn de la natura mateixa de l'activitat, així, per exemple, visitar una web porno és un pecat mortal i, per consegüent baixar una peli porno és encara més greu ja que s'han de sumar el venial que suposa infringir els drets de còpia amb el mortal que suposa el contingut de la peli. Tanmateix, la bona notícia és que no cal promulgar manaments nous ja que amb els 10 de sempre ja n'hi ha prou, és a dir no hi ha noves faltes contra la llei de Déu, sinó noves maneres de fer aquestes faltes. Aprofitant l'avinentesa, el Papa també va dir ahir que és obligació dels pares vigilar el que els seus fills veuen a la televisió i, a més, protegir-los d'aquesta quan presenti «una visió inadequada o fins i tot distorsionada de la vida, de la família, de la religió i de la moral». No sé si estaria referint a algun esdeveniment televisiu recent en particular, el qual diuen que ha estat seguit per més de vint-i-cinc milions de persones. Si fos així, quina feinada de confessar gent!

     22:34 - [ enllaç ]



23.5.04

Praga, les finestres i la política

Tal dia com avui de l'any 1618 es va produir la segona defenestració de Praga i que és l'incident que va marcar l'inici de la Guerra dels Trenta Anys. Dit a l'engròs i aviat, els aristòcrates de Bohèmia estaven en contra del nou emperador catòlic, i feren servir el seu descontent respecte d'algunes mesures decretades contra les seves esglésies, de culte protestant, com a excusa per llençar per una finestra dos enviats de l'emperador. Aquests enviats varen tenir sort i no es varen fer gaire mal -no sé si varen caure sobre un carro de fems o una cosa similar- però la cosa va prendre malament i va acabar en una guerra, que va tenir entre d'altres conseqüències, la partició de Catalunya. La primera de les defenestracions de Praga havia estat l'any 1419 i va originar la revolució Hussita, aquesta primera vegada, els set defenetrats sembla que hi van fer pell. El 10 de març del 1948 hauria estat la data d'una tercera defenestració de Praga, quan va ser trobar mort un ministre -l'únic no socialista- davall una finestra de l'edifici del Ministeri d'Afers Exteriors de Praga.
El meu interès pel mot defenestració està originat en un incident que va passar a la UIB, el 1996, entre un professor i un alumne i que va acabar amb l'alumne sortint per la finestra de la classe. Em va inspirar un dels escrits que surt al llibre La seducció de les noves tecnologies, titulat justament «Sortir per la finestra». Va ser quan escrivia aquest article, publicat el juny del 1996, que vaig descobrir dues coses: la primera que l'ús polític de la paraula -per indicar que algú ha estat destituït d'un càrrec- està originat en les defenestracions de Praga i, la segona, que en el diccionari de Pompeu Fabra no hi surt "defenestrar", en tant que si apareix "defenestració", una mancança que sí està corregida en el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. L'any 1997 vaig anar a Praga i, durant la visita a l'ajuntament ens varen mostrar la finestra de la primera defenestració. Ens varen explicar, però, una història que era una barreja de les dues primeres defenestracions. Podeu comprovar que les finestres del dibuix i la de la foto -feta meva- són iguals.

Tanmateix avui he sabut (ho diu aquí) que, àdhuc en anglès, el mot "defenestració" -i.e. defenestration- aplicat a un ordinador personal no vol dir llençar-lo per la finestra, vol dir una altra cosa. I què podria ser altrament? ;-)) .

     15:43 - [ enllaç ]



21.5.04

Les bombetes i els fabricants d'espelmes

El Diario de Mallorca d'ahir diu que El rector de la UIB invita a los empresarios a diseñar los planes de estudios, la qual cosa m'ha recordat el fet evident que Les bombetes elèctriques no les varen inventar els fabricants d'espelmes, és a dir que la innovació rupturista no acostuma venir dels sectors més tradicionals, és a dir que, en tot cas, si dels fabricants d'espelmes depengués, ara tendríem unes espelmes que farien molt de llum, que no consumirien gaire i tot això, però continuarien sent espelmes. La qual cosa és particularment oportuna recordar-la, com he fet avui, a les jornades de programari lliure de Campos. Si depengués dels actuals fabricants de programari, segurament el programari lliure no existiria. És a dir que no hi hauria diversitat en aquest àmbit i, per consegüent, tot l'ecosistema informàtic tendria molt compromesa la seva supervivència.

     12:51 - [ enllaç ]



20.5.04

Demà -i demà passat- a Campos

Amb els permisos de l'autoritat competent i si el temps no ho impedeix, demà comencen a Campos les jornades Camp.os.Linux o, dit altrament, les segones jornades de programari lliure organitzades per BULMA (Bergantells Usuaris de Linux de Mallorca i Afegitons, aka Bisoños Usuarios de Mallorca y Alrededores). A la plana web de les jornades hi trobareu el programa complet i com anar-hi. No és necessari fer cap casta d'inscripció. A mi m'han adjudicat una intervenció de mitja hora a les 11:00. Possiblement la centraré en la declaració de Barcelona sobre la promoció del programari lliure i, també, sobre la investigació que feim sobre el programari lliure i la regionalització dels beneficis de la Societat de la Informació, no debades el títol que han posat de la presentació és programari lliure a la ciència i l'educació. I després, a escoltar i aprendre en alguns del múltiples tallers que hi ha programats!
El que és segur és que no parlarem de noces, ni reals ni virtuals.

     14:13 - [ enllaç ]



19.5.04

Escoltar els teclats

Keyboard Acoustic Emanations és el títol d'una comunicació presentada fa uns dies per dos investigadors d'IBM en el Symposium of Security and Privacy, organitzat per la IEEE a Oakland, prop de San Francisco. La comunicació demostra que cada una de les tecles dels teclats dels ordinadors, caixers automàtics o telefòns mòbils, té associat un renou característic, el qual potser identificat amb l'ajut d'estris convenients i, per consegüent, convertir-se en una porta falsa oberta a qualsevol que vulgui espiar tot el que escrivim, moolt especialment qualsevvol de les nostres claus secretes d'accés. Tanmateix, els investigadors diuen que hi ha remeis fàcils per a aquesta nova falla de seguretat -no imputable, per aquesta vegada, a Microsoft- com serien tancar portes i finestres quan escrivim als ordinadors o fer servir fundes de goma pels teclats, les quals esmorteïren els sorolls i farien més difícil la seva identificació.

Aquesta notícia, que ha sortit publicada aquí, enllaça amb una altra també relacionada amb els teclats dels ordinadors i que, de tant en tant, retorna, com és el fet hi ha unes 400 vegades més de microbis en el teclat d'un ordinador que en la tapa d'un excusat, com han demostrat diverses investigacions, el detall d'alguna de les quals podeu trobar aquí deçà, on també hi trobareu enllaços cap a notícies més velles que van del mateix tema. Per consegüent, ara ja hi ha dues raons, pel cap baix, per posar suplements de goma als teclats: per una banda, la sanitària i, de l'altra, evitar espies. Dit altrament, allò de «teclegi, però segur» vendria a tenir dos significats.

L'article complet el podeu trobar aquí. En Benjamí ha estat qui m'ha posat sobre la pista d'aquest treball sobre la indiscreció dels teclats. I que quedi clar: la fotografia del teclat brut no és feta meva, està agafada d'Internet. Jo els tenc més nets ;-))))

     21:34 - [ enllaç ]



17.5.04

La invenció i la necessitat

Almon B. Strowger va ser un oficial de cavalleria de l'exèrcit americà durant la guerra civil americana. Aparentment desprès de la guerra va fer, durant un temps, de mestre d'escola, però per alguna raó, va canviar de feina per passar a fer d'enterramorts i propietari d'una funerària a Kansas City, tal i com figura en els documents d'una patent que va registrar el 1891. La patent en qüestió correspon al primer sistema d'intercanvi automàtic que permetia prescindir dels operadors humans a les centraletes telefòniques. El mateix Strowger preferia més que l'anomenassin justament com a inventor de les centraletes sense operadors humans, que d'una altra cosa. Fet i fet, la cosa va començar perquè Strowger sospitava que la telefonista local boicotejava el seu negoci, tot desviant les seves trucades a la competència o fent veure que el seu telèfon estava espatllat o comunicava sempre que algú el demanava. Encara que hi ha versions que descriuen aquest inventor com una persona excèntrica, irascible i de caràcter agre, hi ha seriosos motius per pensar i creure que paranoic no n'era, atès que sembla que la telefonista en qüestió era la dona de l'amo de l'altra funerària de Kansas City. La invenció de l'intercanviador hauria estat, per consegüent, fruit de la necessitat, ja que hauria estat molt difícil que una màquina pogués tenir interessos a la competència. Strowger va patentar el seu invent i va fundar una empresa per començar a fabricar el seu sistema, el qual posteriorment va vendre, el 1898, per devers 12000 dòlars. El dia 26 de maig de l'any 1902 va morir als 62 anys, la qual cosa li va evitar el disgust de veure com la Bell llicenciava el sistema de Strowger per 2 milions i mig. Una prova més que les patents només afavoreixen les grans multinacionals.

Per inversemblant que pugui semblar, he trobat la pista sobre Strowger en el llibre «Les comunicacions telefòniques a les Illes Balears» de Pere Pou Sureda, publicat enguany per Edicions Cort de Palma.

     16:51 - [ enllaç ]



14.5.04

I, demà, al Castell de Sant Martí Saroca

Tal com explica aquí, en Dídac López, demà fiag comptes ser per devers el Castell de Sant Martí Sarroca. Això és una part del text de l'apunt del seu bloc:

Junqueras, Boira, Joan i Valverde parlen dels Països Catalans a Sarroca del Penedès
Organitzat per la Coordinadora d'Associacions per la Llengua i la Fundació Reeixida (vinculada a la CAL i editora de la revista Escletxa) tindrà lloc al Castell de Sant Martí Sarroca aquest dissabte 15 de maig, el Seminari "Països Catalans: la força d'una realitat". Aquest seminari fa part de la campanya "Som un sol poble i parlem català!", amb la qual la CAL s'hi presentà a les diades del Vint-i-Tres d'Abril i del Vint-i-Cinc d'Abril. Transcendint l'àmbit estrictament lingüístic, el seminari pretén parlar de la realitat nacional catalana des de quatre vessants: la vessant històrica, la vessant geopolítica, la vessant lingüística i la vessant cultural. Cadascuna d'aquestes vessants, d'aquestes realitats, serà tractada per un ponent procedent de les dues grans regions continentals i dels dos arxipèlags dels Països Catalans.
(...)
I la projecció al passat ha de tindre el seu reflex de projecció en el futur. I aquesta serà la tasca de Llorenç Valverde, catedràtic de Ciències de la Computació i Intel·ligència Artificial a la Universitat de les Illes Balears. El darrer llibre de Valverde és La seducció de les noves tecnologies (Hiperdimensional, 2003), una col·lecció d'articles publicats entre el 1998 i el 2001. Com deia Rosa Calafat al darrer número de El Temps , Valverde no parteix del buit global, al qual ja ens comencem a avessar massa; sinó que, com a científic amb denominació d'origen, ho fa partint del pensament i la cultura de casa seva, des de Catalunya.

Per Dídac López , el dilluns, 10 de maig de 2004, a les 20:55

     11:31 - [ enllaç ]



13.5.04



Prosze do mnie nie mówi¢ po polsku!

En Joe Miró i en Cesc Rosselló són dos professors del departament de matemàtiques i informàtica de la UIB (i.e., companys de feina) que han publicat un article en el qual parlen del que són les distàncies d'edició que s'empren en la teoria de codis i, més recentment, en bioinformática. Aquí en teniu una versió en format pdf. En aquest treball comproven que la distància d'edició entre el polonès i el català és inferior -en unes dècimes- a la distància d'edició entre el polonès i l'espanyol, la qual cosa fa molt difícil també des del punt de vista semàntic, la desafortunada i despectiva frase "Esto es España, no hables en polaco", malauradament encara emprada, i amb més freqüència del que seria desitjable. La introducció de l'article, és a dir el que hi ha abans de les fórmules matemàtiques, habitualment molestes per als no experts, és una preciosa explicació del que són les distancies d'edició i del seu ús en bioinformática, només per això ja paga la pena llegir el treball. La resta, sigui dit de passada, és alguna cosa més que un encertat sarcasme argumentat de forma científica. Per afegitó, a part de la versió catalana, que jo en tingui coneixement, només hi ha publicada una versió en polonès! a la revista Delta. La versió polonesa de l'article té per títol Czy w Unii Europejskiej mówiono po polsku?, és a dir, Ja es parlava polonès a la Unió Europea?

Per cert, el títol d'aquest apunt (que conté inevitables faltes tipogràfiques), traduït al "polaco" d'aquí al costat seria el clàssic ¡Usted no me hable a mí en polaco!. Per ventura convindria que s'ho facin mirar. O no.

     22:23 - [ enllaç ]



12.5.04

Efemèrides

A l'escola tardo-franquista que em va tocar, vaig quedar ben tip de les efemèrides diàries i de les consignes i màximes setmanals. La cosa anava així, cada dia un dels meus companys, triat entre els que tenien "bona lletra", escrivia a la pissarra -a dalt a l'esquerra- un fet rellevant que hagués passat el mateix dia: el naixement o la mort d'algú, una batalla o similar. Així vaig saber, per exemple que Cervantes i Shakespeare varen morir un 23 d'abril, el de 1616, i que, per això, aquest era el dia del llibre, però ningú no em va parlar de Sant Jordi. La consigna -nova cada dilluns- era de caràcter clarament político-falangista i la màxima -renovada cada dissabte- era el contrapunt religiós. De consigna i de màxima -afortunadament- només n'hi havia una de cada per setmana, no sé si hauria pogut suportar-ne una de diària i, tanmateix, ja no me'n record de cap, ni de l'una ni de l'altra.

Tanmateix, de gran, he après que això dels dies concrets no és altra cosa que una excusa per recordar fets i gent que varen ser importants per una raó o l'altra. Si ahir encara hagués anat a l'escola -i s'hagués renovat en consonància amb els temps- probablement com a efemèride del dia m'hauria trobat que va ser un 11 de maig, el de 1997, que es va consumar la victòria de Deep Blue sobre Kasparov. Per primera vegada una màquina guanyava al campió mundial d'escacs en un matx de vàries partides. Tant ho havien anunciat que, al capdavall, els escarafalls previsibles varen quedar en un no-res decebedor. Ni veus apocalíptiques ni res semblant, la màquina havia guanyat, Kasparov havia perdut i això era tot.

O sigui, que ahir va fer set anys d'una cosa que tocava haver passat -segons alguns experts de la primera època- vint anys abans. I posats recordar fets i gent, ahir -per una d'aquelles coses que té la vida- també va fer anys, setanta-quatre per ser exactes, del naixement d'Edsger Dijkstra, informàtic, un dels pares de la programació contemporània i que, segons tots els indicis, no tenia pèls a la llengua. Entre una de les seves afirmacions més sonades, hi ha aquesta:

It is practically impossible to teach good programming to students that have had a prior exposure to BASIC: as potential programmers they are mentally mutilated beyond hope of regeneration.

Tanmateix no deixa de ser notable, en recordar aquesta coincidència de dates, que hom també li atribueix a Dijkstra aquesta altra afirmació:

The question of whether a computer can think is no more interesting than the question of whether a submarine can swim.

Malgrat la victòria de Deep Blue, trob que encara té raó en Dijkstra. He escrit _encara_, oi?

P.S.: Això de tardo-franquista ho he posat per no semblar tan vell ;-)

     23:38 - [ enllaç ]



10.5.04

Incompetents

Deia Jaume Perich que és ben cert que, als Estats Units, qualsevol en pot arribar a ser president, com demostrava qui n'era president. Això ho deia en temps de Gerald Ford, un home del qual deien que era incapaç de caminar i mastegar xiclet a la vegada, que va arribar a tan alt càrrec per mor del Watergate i que, fins avui, és l'únic president que mai no estat elegit per sufragi directe, si descomptam, l'actual, de qui, per cert, segurament Perich diria el mateix que de Ford. Recordava aquesta afortunada dita arran de les notícies que parlen de la detenció d'un jove alemany acusat de ser l'autor del darrer -en el moment d'escriure això- cuc informàtic del windows, de nom sasser. Circulen, pel cap baix, dues versions d'aquesta detenció, una èpica que parla d'una brillant feina de col·laboració entre la policia alemanya i els agents de la CIA i del FBI, convenientment ajudats per experts de can Microsoft. L'altra és molt més prosaica i parla de que la detenció ha estat fruit d'una delació vil, esperonejada per l'estímul de les recompenses ofertes per la multinacional americana, que hauria pagat devers un quart de milió de dòlars a l'acuseta delator. En qualsevol cas, sigui quina sigui la versió real de la detenció, el que si queda clar és que Microsoft segueix fent aigua per tot gràcies a la baixa qualitat del seu programari, ja que possibilita que qualsevol indocumentat, com aquest al·lotet alemany que no ha estat ni capaç d'esborrar el seu rastre per tal que no l'enxampassin, pugui fer un cuc o un virus que faci anar de capoll a mitja humanitat. El problema real, no està en la suposada perillositat d'aquest al·lotet, sinó que, de fet, rau en la baixa qualitat d'un programari -com el windows- que demostra ser tan vulnerable. Així que ja ho sabeu, si voleu viure tranquils amb els vostres ordinadors no vos quedarà més remei que passar-vos al programari lliure, que està demostrant no tenir aquestes febleses. Ara, si vos agrada viure perillosament, seguiu com fins ara, ja que d'emocions fortes no vos en faltaran. Segur.

P.S.: Ford va emprar la frase de la imatge com a lema de la seva campanya. No li va funcionar. Estava cantat, atès que havia arribat a ser president gràcies a les mentides de Nixon. I és que, ja ho deien els de La Mercantil Radiofònica (Vendrell, Barnils, Monzó), en el moment de començar el seu butlletí informatiu «Les anotícies de la una», La veritat és certa i, fins i tot, profètica. Quanta raó tenien!

     21:17 - [ enllaç ]



9.5.04

Hacks, cracks, Babel i GNU/Linux

Divendres passat vaig anar a Barcelona per participar en un seminari a l'espai Hangar, Centre de Produccions d'Arts Audiovisuals de la Fundació Privada d'Artistes Audiovisuals de Catalunya. El seminari estava organitzat per David Casacuberta i Mercè Molist i tenia per títol «Internet com a espai públic: més enllà de les Ciberutopies» i em va donar l'oportunitat per parlar, durant més de dues hores, de la gent, dels fets i de l'esperit que varen fer possibles els ordinadors personals, Internet i el programari lliure, entre d'altres menuderies. Preparant aquesta xerrada vaig tornar a llegir el treball de Peter Graham Hackers & Painters, el qual ja esmentava aquí, però que ara ha esdevingut el cos central d'un llibre, amb el mateix títol, que és previst que arribi a les llibreries el proper dimecres dia 12 de maig. La portada d'aquest llibre és una reproducció del quadre de Bruegel sobre la Torre de Babel, una il·lustració que, per cert, jo he utilitzat sovint, quan he parlat del poder de la tecnologia de la parla -la qual consider com la tecnologia de tecnologies, de tal manera que tota la resta serien simples pròtesis- i la finesa de Déu, el qual en veure que els seus dominis eren objecte d'una intrusió afavorida o basada en una millora de la tecnologia de fer maons, per comptes d'esbucar la torre, saboteja la tecnologia última que la fa possible, la parla. Tot això fent cas de la improbable i tendenciosa assumpció -feta per un monolingüe radical- que hi va haver un temps que tots els humans parlaven la mateixa llengua. Tanmateix, la primera reflexió que em va venir al cap en tornar a veure el quadre de Bruegel era que, ben mirat, la Torre de Babel havia estat un bon «hack», però ben aviat vaig entendre que això no funcionava perquè, si era així, aleshores, la confusió de les llengües hauria estat un malèfic «crack», impropi d'un Déu totpoderós i magnànim. Atès que d'aquesta confusió se'n deriva en bona part la diversitat lingüística i cultural de la humanitat, la qual només avui comencem a veure de forma generalitzada com un patrimoni que cal preservar, ben igual que qualsevol part de qualsevol ecosistema, resulta molt més escaient pensar en la Torre com un «crack» ja que, de fet, era un intent d'invasió d'un sistema -el reialme celestial- que estava prohibit als humans. Un «crack» que hauria estat finament neutralitzat amb el «hack» de la confusió de les llengües.

Més tard, mentre sopava amb el meu fill, ell em va donar una interpretació encara més fina i assenyada. La Torre de Babel era un intent de controlar la humanitat a través d'un govern universal, del qual la Torre seria l'exponent més visible del seu poder. El projecte monolític i monopolístic va esdevenir inviable justament per mor d'aquestes característiques. Els humans només el podíem combatre amb la diversitat, de la qual Déu, generosament, ens va dotar. Posteriorment, mentre intentava elaborar aquest apunt, he trobat interpretacions semblants i que atribueixen l'intent de monopoli al Dimoni i als àngels caiguts. Tanmateix, qualsevol semblança amb la realitat actual és força més que pura coincidència, la qual cosa m'ha inspirat la composició simple que acompanya aquest apunt. Fins i tot la Bíblia ja en parla d'això. No quedarà més remei que fer cas d'aquells que diuen que a la Bíblia està codificada la història de la humanitat. Tota ella: la passada, la present i la futura.

     19:39 - [ enllaç ]



5.5.04

Internet i els cans (gossos)

L'any 1993 la revista The New Yorker publicava un dels primers i més famosos acudits sobre Internet. Va sortir de la ploma de Peter Steiner i és el que teniu a la imatge de la dreta (amb el text traduït). Era l'esperit dels temps pioners d'Internet, en el qual podies crear la identitat que volguessis per comunicar-te amb la resta del món, camuflat darrera l'ordinador. Són moltes les històries que parlen de gent que participava en els xats simulant una personalitat diferent de la seva, tot sovint amb canvi de sexe inclòs. Com tantes d'altres coses aquest esperit avui s'ha perdut, de tal manera que la revista Spectrum de l'IEEE del passat mes d'abril dedica un dels seus articles a parlar de «La il·lusió de la intimitat a la web» amb un subtítol que ja ho diu tot: Avui, a Internet tothom ja sap si ets un ca. Essencialment, l'article planteja el dilema entre la necessitat de poder conservar l'anonimat a Internet i que aquesta possibilitat sigui aprofitada per spamers i per fer tota classe de fraus. No deixa de ser sorprenent trobar, a una revista professional com aquesta, arguments en favor de l'anonimat. Arguments que van des de supòsits comercials fins a plantejaments ètics. En particular, planteja el cas dels anomenats -en anglès- whistle-blowers, que voldria dir una cosa com ara acuseta, que han denunciat pràctiques fraudulentes de les seves empreses i que, en no poder fer les denúncies de forma anònima, o haver-se fiat del fals anonimat d'Internet, han estat objecte de represàlies per mor de les seves denúncies. Avisats estem i, ja ho sabeu, si no voleu ser identificats cal prendre precaucions que, tot sovint, no són tan simples com pugui semblar en una primera aproximació superficial.

El dibuix de l'acudit l'he agafat de l'article de la revista Spectrum. Tanmateix, a la web de The New Yorker hi ha un apartat -de nom Free Stuff- que permet enviar a tothom postals electròniques amb aquest dibuix i d'altres dels publicats per la revista

     15:20 - [ enllaç ]



2.5.04

Propietari versus privatiu

Més de tres-centes persones varen assistir a la conferència que va impartir el divendres passat Richard Stallman a la Universitat de Girona. La sala estava plena de gom a gom, amb molta de gent dreta i, a més, hi havia dues sales addicionals amb pantalles que possibilitaven seguir la xerrada en directe. En un to molt pausat, propi d'algú que fa servir una llengua que no és la seva habitual, tot i que la coneix molt bé, Richard Stallman va explicar a un públic, essencialment entregat d'avant mà i que el va rebre amb una espectacular ovació, les vicissituds que el varen dur a crear el GNU i, per consegüent el programari lliure. L'aparent simplicitat de les seves paraules no amaguen el que té de profundament subversiu el seu discurs i la seva manera de fer.

De bon començament va avisar que la seva no era una xerrada tècnica sinó que era ètica, social i política. Més enllà de la seva imatge de profeta, cabells llargs i barba generosa, i de la broma que el mateix fa en posar-se un disc dels que formaven els discs durs antics a mode de corona i autopresentar-se com Sant I_gnu_si, el seu exemple d'integritat moral, responsabilitat professional, constància i esperit lliure, corresponen justament a algú que ha fet professió d'una causa que ell -i amb ell milions de persones arreu del món- consideren justa, ja que, a l'àmbit de la tecnologia informàtica, aquesta que és la causa de la llibertat i de l'ètica. Només amb les qualitats mostrades per Stallman amb el seu exemple és possible resistir -i qui sap si vèncer- les perverses formes del mal representades i conduïdes pel tot poderós don diner. I és que Richard Stallman demostra que en el món de la tecnologia també tenen sentit conceptes com ètica, llibertat, creativitat, responsabilitat i integritat, un sentit que és exactament igual al que tenen aquests mateixos conceptes en qualsevol altre àmbit ja que, òbviament, es refereixen sempre a persones i no a màquines o a objectes.

Entre moltes d'altres coses, em va sobtar com emprava l'adjectiu privatiu per referir-se al programari propietari. Vista la seva insistència en fer servir privatiu i, atès que en tot moment es va mostrar extraordinàriament curós amb el vocabulari específic relatiu al programari lliure, no em va quedar més remei que consultar un diccionari. I, efectivament, és l'adjectiu que escau ja que s'aplica a aquelles cosses que «priven d'alguna cosa» i, certament el programari propietari és privatiu perquè priva els seus usuaris de gaudir de les llibertats que el programari lliure els dona: la del control total del seu ordinador i la d'ajudar-se a sí mateixos i a la resta del món, entre d'altres. Ja ho sabeu: programari privatiu i no propietari.

La fotografia de la dreta correspon al moment en que es va vestir de Sant I_gnu_si a Girona. La de l'esquerra està feta durant el dinar posterior a la conferència. Com podeu veure, el Secretari de la Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya, n'Oriol Ferran assegut a l'esquerra, també hi era i el va escoltar amb atenció i aprofitament, la qual cosa no deixa de ser una notícia excel·lent per tothom, començant pel mateix Oriol. Aquí hi ha més fotos relacionades amb l'esdeveniment. sortides totes de la càmera d'en Ricardo Galli (dret, a la dreta). Per cert, molt bé els organitzadors de l'esdeveniment: Jordi Regincós i tota la resta de l'actual equip directiu de l'EPS de la Universitat de Girona, sense oblidar l'equip sortint, encapçalat per Xavier Pueyo. Gràcies a tots.


     12:28 - [ enllaç ]



all rights unreserved 2003-2004
This page is powered by Blogger. Isn't yours?